El Blog del Camí

L'adolescència

Publicat el 01 Octubre 2015

 

Conceptes importants en la relació amb adolescents

-Consciència d’estil comunicatiu:

És important ser conscient de com els pares es comuniquen amb els seus fills adolescents. Hi ha estils comunicatius que tot i ser formulats des de la bona fe, l’única cosa que fan és generar conflictes i no ens ajuden a millorar allò que realment ens hauria d’importar més com a pares: el cultiu d’una relació adequada amb el nostre fill i el conèixer-lo de veritat. Solen ser hàbits relacionals i comunicatius establerts per repetició inèrcica i solen estar formats per detalls que ens passen desapercebuts i que si aprenem a posar-hi el focus d’atenció, ens poden ajudar a millorar les relacions a casa.

Alguns d’ells són: L’atenció negativa, els missatges en segona persona, les negacions i les preguntes.

-L’atenció negativa-

L’adolescent, amb tot el seu farcell de canvis, es troba amb la necessitat de ser, sentir-se lliure i decidir per ell mateix; però, al mateix temps, sent pànic cada cop que ha de fer o prendre una decisió sol. Quan es troba en aquesta situació té dues opcions: o enfrontar-se a aquesta por i prendre la decisió o delegar en els pares aquesta decisió.

L’adolescent que s’acostuma a prendre l’opció de delegar la responsabilitat de la decisió no és encara prou madur per fer-ho de la manera correcte i enfrontant-se amb les seves pors, llavors, la manera que troba per fer-ho és provocant als pares perquè li substitueixin en la responsabilitat d’haver de prendre les seves pròpies decisions. I els pares, de bona fe, piquen a les provocacions aconsellant, castigant, reprovant, restringint... que no deixen de ser diferents formes de donar atenció negativa.

L’esquema sol ser el següent:

Se li acudeix al noi o noia, la idea de prendre una decisió responsable per ell mateix.

. Li envaeix una sensació de pànic.

            . Fa alguna cosa que sap que provocarà als seus pares, perquè siguin ells qui prenguin la decisió.

            . Els pares responen dient-li que es porti bé, supervisant, renyant, donant la seva aprovació, etc.

Així, donem atenció negativa cada vegada que decidim pel nostre fill, cada vegada que li resolem un problema que pot resoldre ell, cada vegada que entrem en el seu joc o caiem a la trampa d’una provocació generada per evitar que ell prengui una decisió... Aquest procés es repeteix una vegada i una altra per inèrcia un cop queda instaurat l’hàbit relacional entre pares i adolescent i un cop aquest s’ha acostumat a rebre l’atenció negativa que necessita com si en fos addicte.

A més a més, aquesta atenció negativa els serveix, en ocasions, d’excusa per a topar amb el supervisor coercitiu (pare de bona fe o no però enfadat i/o pesat) que els ajuda a sentir-se rebels -per privació o limitació- quan en realitat aquesta coerció que senten és alleugiment per poder tenir un món o algú contra qui pagar la seva ràbia i inseguretat -la qual cosa sempre li dóna el punt èpic a aquesta etapa de la vida intensa emocionalment que anomenem adolescència-. Fins a aquest punt arriben les contradiccions en l’adolescent.

Què poden fer els pares davant d’això?

Primer de tot tenir clar dues normes:

. No fer pels fills el que ells poden fer per ells mateixos.

. Deixar de controlar les decisions que incumbeixen als fills; ans el contrari, ajudar i animar a que prenguin les seves pròpies decisions.

Els pares han d’aprendre que els seus fills necessiten començar a quedar-se “sols” amb les seves tasques i deures per tal que aprenguin a assumir responsabilitats. Quan els adolescents s’acostumen a rebre un tracte que llinda el servilisme, fan tot el possible per a què continuï.

Davant aquest quedar “sols”, l’adolescent respondrà amb xantatges de l’estil: “no t’importo”, “aquesta vida és una merda” o “és culpa teva” o potser ho resoldran tot amb un lacònic “passo” fins que algú es decideixi a resoldre la qüestió per ell.
Llavors els pares no han de desil·lusionar-se o frustrar-se davant el comportament negatiu del fill i no ho faran si entenen que allò que estan fent és traspassar el control de la situació al seu fill. Cal ser ferms en la decisió de no prendre les regnes, (quelcom no exempt de dificultats perquè és bastant possible que prendre les regnes és el que ha hagi hagut de fer sempre des que va néixer el seu fill) estar preparat i relaxat per entomar les contestacions de la millor manera possible i saber parar-se un mateix i no dir res. Perquè l’experimentació de desil·lusió i frustració serà el primer pas per a concedir a l’adolescent l’atenció negativa a la qual està acostumat.

Per tant, pares, no heu de lamentar-vos per ell, expressar alarma, fer preguntes, moure el cap, donar consells fins a l’extenuació... us heu de parar per deixar de reforçar la conducta irresponsable del vostre fill!

-Els missatges en segona persona, les negacions i les preguntes-

Els pares ajuden a suscitar els comportaments o conductes que els molesten dels seus fills de dues maneres: desencadenant-les abans que comencin i reforçant-les quan apareixen. El desencadenant sol ser una forma de missatge en segona persona o una pregunta. El reforç és l’atenció negativa.

Aquestes, són algunes formes específiques en què els pares solen estar desencadenant o reforçant el comportament que els molesta:

1)Els missatges en segona persona fan que la persona es senti acusada, ferida, enfadada, decebuda, etc. Els missatges d’aquest tipus fereixen quan són rebuts; pel contrari, els missatges en primera persona permeten expressar els sentiments sense ferir a ningú. Alguns missatges en primera persona són:

            . Em sento (emoció)... perquè (concretar de manera senzilla i clara el motiu)... i m’agradaria (concretar de forma simple i clara la solució)...

            . Em sento (emoció)... quan (concretar de manera clara i simple el motiu)... necessitava dir-t’ho

Formes de començar una conversació en primera persona són: Em sento..., M’agrada..., Desitjo..., Vull..., Vaig a..., etc.

Ull! Una frase pot ser en segona persona encara que comenci amb “em sento” o “vull”. Per exemple: “Sento que ho vas fer a propòsit” o “Vull que actuïs així” són frases en segona persona, mentre que “Em sento furiós quan utilitzes les meves coses” és una frase en primera persona. Els pares han de pensar com un dit. Si el dit apunta cap a ells, és una frase en primera persona; si apunta cap a l’altre, és una frase en segona persona.

2)Les negacions són d’utilització recurrent i automàtica. Sempre que els adults sentin la temptació d’utilitzar una frase negativa, han d’imaginar-se que estan perduts en una illa i que un pilot d’helicòpter fa una passada per a preguntar quines provisions desitgen que els hi tirin. El millor serà dir-li què és el que volen; si li parlen amb negacions (no vull perfums, no vull persianes, no vull una guitarra elèctrica signature, etc.) moriran d’inanició.

El No d’un pare a un fill té la particularitat d’incitar a fer allò que diem que no es pot fer. Els pares han d’abandonar les negacions fins que manegin amb facilitat les afirmacions ja que no sempre permeten expressar tot allò que pensem o desitgem fer.

3)Les preguntes no fan res més que pressionar al l’interlocutor perquè prengui la responsabilitat d’un sentiment o d’una idea que originalment pertany a una altra persona. Convé canviar-les per afirmacions.

Alguns exemples que podem provar: en comptes de; “On eres?”, proveu amb; “Estava preocupat per tu, perquè pensava que series a casa a les cinc” o en comptes de; “Has fet la teva feina?”, proveu amb; “Voldria saber si ja has netejat l’habitació” o en comptes de; “com tornaràs a casa?” proveu amb; “Em preocupa la teva seguretat i m’agradaria saber que tornaràs sa i estalvi” o en comptes de; “On t’agradaria menjar?” proveu amb; “Avui m’agradaria anar a menjar a un restaurant italià”.

-Palanca de canvi

Com deia al principi, els pares han d’aprendre a agafar consciència de com es comuniquen amb el seu fill i saber què és el que van dir abans que es donés la situació de conflicte.

“Si volgués que el meu fill digués paraulotes o m’insultés, què li diria?”.  

Fer-se aquesta pregunta és una bona manera de veure que potser els pares, a vegades, ajuden a que el fill exploti.

Us animo a provar de canviar la vostra manera de parlar i no només a casa ja que us pot servir per millorar el vostre estil relacional en qualsevol situació. Amb atenció positiva; estimulant i assertiva, missatges en primera persona i afirmacions que ens evitin fer preguntes que puguin generar conflictes innecessaris.

 

Xavier Garriga 

Psicòleg infantil i juvenil 

 

 

elcamitordera ¡Encara hi ets a temps! 📌 De 11h a 14h TALLER DE SUPERACIÓ! + informació: 659617749 o a info@elcamitordera.cat https://t.co/Mp43izmdhE
22hreplyretweetfavorite
elcamitordera PROPERA FORMACIÓ ADULTS CONSCIENTS: LA CULPA Aquest dissabte 21 d'Abril de 11h a 14h A càrrec de Ruth Marin i Ivan… https://t.co/ZWw47kpMTA
elcamitordera Aquest dissabte a Tordera! T'hi vols apuntar? @Aj_Tordera @btordera @TACSTordera @TorderaCentre https://t.co/6vq7w1d0eN